LA FLOR CANTAIRE

El jardí on va néixer la flor Cantaire era senzill i no gaire gran. Estava envoltada d'altres flors i també hi havia un ametller que a la primavera s'omplia de núvols blancs i rosats. A la flor Cantaire, li agradava de cantar però no li sortien prou bé les notes i, quan ho intentava, les altres flors se'n reien. Però ella, tossuda com era, va continuar intentant-ho. 

Un dia de primavera en què els ocells piulaven alegrement, la nostra flor va aconseguir cantar una nota tan bella com la del rossinyol i totes les flors del jardí van quedar bocabadades. A partir d'aquell dia la flor Cantaire va ser molt feliç.

Josefina López

LES FLORS DE L'UNIVERS

Les flors de l’univers ningú les coneix. Cada planeta té flors infinites. Són petites i rugoses com una roca volcànica. Fortes, per assolir el destí que els ha estat assignat.
Elles tenen cura dels planetes mentre ells circulen al voltant el sol. Tenen un encàrrec des de l’univers. Protegir el planeta terra amb el seu jardí immens. Així que a les nits les seves fulles d’un blanc intens s’obren i envien flors d’estrelles de tots els colors.

Maria Escarrà N.

LA FLOR DE LES PLOMES

La flor de les Plomes neix d’ un cactus que floreix un cop l’any. Primer surten petits botons de totes les tiges de les plomes i a mesura que passa el temps es va fen gran i en surt la majestuosa flor de colors rosats.

Durant tot l’any ningú no hi para compte i no en donarien ni cinc, però no és així quan floreix; aleshores tothom s’adona de la seva bellesa. És una planta forta i austera, necessita poca aigua i poca llum.

Em recorda aquelles persones que sempre hi són i que donen més alegries que tristeses. La vull en el meu jardí somiat.

Text: Mercè Marti i Marrasé

FLOR TEMPLE

Com pot ser que no t'hagi vist; si t'he mirat, t'he estudiat i t'he explicat mil vegades? 

Com pot ser que no t'hagi vist; si tot és pedra ennegrida i treballada i deu ser fàcil de trobar-te?
Com pot ser que no t'hagi vist; si sé que vius, que creixes i que floreixes?

Però del Turó estant, a l'hora del sol naixent, t'he descobert. He vist una flor gran, lluminosa, ampla i generosa que omplia tot l'espai entre les torres, de la del Naixement a la de la Passió i la incipient  torre blava de la Verge.

Ara ja et conec, ets la flor de la Sagrada Família, la flor del Temple.

Teresa Martínez

EL ROSER IGNASI

El roser Ignasi me’l va regalar la meva mare quan va néixer el meu fill gran, l'Ignasi. Abans que la criatura complís el primer any el roser era petit i escarransit i no va fer ni una rosa. De mica en mica, va anar creixent i quan el nen va fer un any, el dia 5 de juny, del roser va esclatar una rosa de color intens i d'olor profunda, una rosa que enamorava. Cada 5 de juny, tota la família, palplantada davant del roser, esperem expectants que s'obri alguna poncella menuda que passa desapercebuda. Ara, l'Ignasi ja té 50 anys i, és clar, el roser té cinquanta roses. Quan el rego penso en el dia en què la mare va entrar a l'habitació de la clínica amb el roser petit i va exclamar tota contenta: “ Ja m’has fet àvia”.

Immaculada Puntí

LA FLOR TURQUESA

La flor Turquesa creix dins l’aigua neta i clara dels rierols de muntanya i només se’n veu alguna cada quinze o vint anys. És de color turquesa aigualit i l’última vegada que en va sortir una diuen que va ser perquè volia veure de prop l’intens color blau d’un cel de primavera. La tija té forma d’espiral que girant sobre si mateixa va sortint de l’aigua, quatre fulletes rodones també volten per enlairar-se millor, i alhora tot volant es despleguen els grans i esplèndids pètals, que són tan ferms com els de la magnòlia.  El dia que va renéixer, el cel era tan i tan blau que no hi cabia de contenta. Quan tornava al rierol veié un foc i s’hi acostà, una flamarada la va fer desaparèixer. S’enlairà i lentament esdevingué un núvol turquesa que aviat es fondria en rosada damunt del rierol.

Esther Guillén

FLOR DE LLIBRE

Estava acabant de llegir una novel·la magnífica que no tenia final feliç i dues o més llàgrimes van lliscar galtes avall. De cop, un esclafit em va robar el llibre i va començar a volar i volar, anava fent mil i una cabrioles pel cel. Sense deixar de mirar-lo, m'anava oferint diferents paisatges, un de camins i de carrers, un altre de mar esvalotat i encara un altre, el millor de tots, d'un jardí on hi havia flors i més flors de tota mena que treien el cap enmig d'herbes medicinals com ara el romaní, la farigola i l'orenga. En aquell punt, el llibre es va convertir en flor, la flor de Llibre. Era majestuosa, els pètals eren gegants i acolorits i feia aroma de jardí. Em va picar l'ullet, es va amagar darrere uns núvols i ja no la vaig veure mai més. Però sempre cercaré una novel·la tan sublim com aquella que faci néixer, de nou, la flor de Llibre.

Roser Baratta

FLOR D'ESTRELLES I CUQUES DE LLUM

Que bonic que era aquell cel blau fosc de nit d’estiu, no podia deixar de contemplar-lo. Esquitxat de petites llumetes vaig tenir la sensació que elles també em miraven. Una d’aquelles estrelles, molt petitona i brillant, semblava emprendre una dansa subtil i alegre alhora. Vet aquí que es va anar acostant lentament a una companya. De la trobada de totes dues va néixer la flor d'Estrelles. La flor il·luminava la foscor del món del cel estant, mentre les cuques de llum feien de fanals pels camins del bosc. De tant en tant, totes les lluernes de la muntanya s'aplegaven a l'ombra de la flor d'Estrelles i s'adormien dins dels pètals estelats. I era llavors quan la flor, esplendorosa, encara feia més llum. Era fruit de l'amigable compenetració de les cuques de llum amb l'estel florit.

Mari Pau Rojas

LA FLOR DEL ROCAM

La flor del Rocam només es pot veure quan la besen les onades. És una flor que hiverna i per això només treu el cap a l'estiu. Quan la mar és calmada la corol·la és de color blau fosc i quan les onades s'enrabien el color és més clar que mai, blau cel. Té una tija curta de verd intens perquè és una flor petita. Si no hi veiéssim, la coneixeríem per l'olor de sal i de llibertat. Només neix a les cales més boniques del món, que són les de de Menorca. Un migdia d'estiu vaig conèixer la flor del Rocam, em va comunicar tanta tranquil·litat que vaig perdre la noció del temps i no vaig tornar a casa fins que es va fer fosc.

Aurora Vilchez

FLOR D'AIGUA DE RIEROL

Aquell capvespre de tardor estava cansada de tant caminar i em vaig aturar a seure arran d'un petit rierol, d'aquells que fan remolins després d'un dia de pluja. Allà vaig conèixer la flor d'Aigua. Desprenia el so de la simfonia aquàtica i no es cansava de giravoltar per no ofegar-se. Dansava tota alegre i mantenia el caparró ben dret al costat de les fulles que encatifaven el torrent. Un raig de sol de posta la va besar, la va pintar i va esclatar el color blau del cel i grana de ponent damunt dels pètals alats i airosos. Vaig tornar a casa amarada de música d'aigua i d'aroma de posta tardorenca.

Montserrat Visent

FLOR SOMNIOSA

La flor somniosa és mig cactus, mig flor. És de color verd ara esblaimat, ara llampant. Ix al mar si l’han plantada unes mans curoses i necessita sols, llunes, arena, records i sempre, sempre els somnis. Per sobreviure li cal el bes del sol, el mirall de les llunes: creixent, plena, minvant o la nova que l’enyora. Té pètals d’aigua i espigola, no sap com, el significat ocult dels records que són nàufrags del temps com ella i suren com oli damunt de l’aigua dins l’avenc obscur de la memòria. A voltes és illa en calma i com un cranc s’amaga sota una roca molla, però, ai, com l’aigua, mai no resta quieta.

Maite Cobes

FLOR GROGA

Avui és festa, la Blanca i la seva petita van de passeig i, ves per on, arriben a la Plaça de Sant Jaume. La nena, tot jugant, en un raconet, arrelada a terra en una esquerda de les llambordes, hi descobreix una flor groga d'un color de llimona viu.

És tan lluent i bonica que no pot estar-se de tallar-la i, com un llamp, la hi dona a la seva mare. La Blanca la troba tan original que la desa dins la motxilla. La flor és tan vital que comença a treure el cap per un foradet; sense que ningú se n'adoni. Comença a créixer i créixer, i tot d´una arrapant-se a la paret s'enfila fins arribar al balcó de l´Ajuntament. Amb vida pròpia s'entortolliga a les baranes,  esclata en mil poncelles de color groc. En obrir-se els pètals, han omplert tot el balcó de color de llimona i d'olor de mel.

Margarita Suñol

LA FLOR MEDICINAL

Un dia, havent dinat, vaig començar a sentir un profund malestar. Vaig sortir al jardí a prendre l'aire. Al meu voltant el vent gemegava a tort i a dret, i tot es regirava al meu voltant. 

Vaig preparar-me una tisana i mentre en degustava l'aroma i el sabor, vaig sentir-me empal·lidir. Arran de llavis i de dents em naixia una flor amb una munió de fulles blanques, feia olor de prat assolellat. Els brots de flors eren de color groc i blanc. De dins del llombrígol em començaren a sortir, com si fos un cordó umbilical, unes tiges llargues que m'estrenyien la cintura amb un sol braç, i amb l'altre braç, enlairat i estirat, s'obrien camí cap a terra. La meva cabellera s'allargava fins a confluir en múltiples tiges de color verd fosc que s'enfonsaven terra endins i s'hi arrelaven amb força.
Començà a caure damunt meu una pluja violenta de flors blanques i grogues que van cobrir tot el jardí com un immens mantell. De sobte vaig ser feliç i vaig entendre les virtuts de la flor medicinal que ens regala la natura.

Rosa Casademont

FLOR DE LA PERSEVERANÇA

La flor de la perseverança és petita i insignificant. La gent l'aixafa perquè ni la veu. Prou que sap que no hauria triat aquest lloc per a néixer-hi. Si hagués crescut en un jardí tothom la respectaria i la trobaria meravellosa; però aquí no serà mai una flor admirada.  

La vaig descobrir mentre estava caminant entre pedres dalt d'una muntanya nevada. Quina sorpresa tan agradable que vaig experimentar en trobar la flor de la Perseverança, tan menuda, en aquest entorn glacial.  Era forta i altiva i, en unes circumstàncies extremes, lluitava per créixer en un món inhòspit. Però la duresa, la llibertat i la pau d'aquell indret del Pirineu, al cap a la fi, la feia més feliç que si hagués viscut en un jardí civilitzat.

Enriqueta Arto

LA FLOR HIVERNADA

L'instant present és tota ma riquesa; a tu, flor Hivernada, et tinc en plenitud d'essència. Guardo les millors vivències a l'aixopluc dels pètals. Me n'he desprès d'alguns perquè no eren de moments complaents i n'he guarit d'altres de més fructífers. Quan el meu tronc tremola, trec algun pètal hivernat que em recorda les millors vivències. Comparteixo l'olor hivernal que desprenc amb la música del silenci, és tot el que puc oferir al meu entorn perquè en gaudeixin.


Montserrat Valls Macau

Valquíries amb ales de de vent i de núvols

Sempre que veig un prat totalment florit, em ve a la memòria una experiència que no oblidaré: caminàvem, seguint amunt i amunt. Érem més joves i encara teníem força. Camins ombrívols i boscos espessos d’avets alts, ben estructurats. Vam arribar a un gran prat de floretes grogues, blanques, liles, blaves. Oh!, davant per davant el Cadí, en forma de serreta, que amb una mica de neu, cap al tard va agafar una tonalitat rosada meravellosa… Encara estàvem gaudint de la naturalesa, quan vam sentir unes notes. Quin músic podríem desitjar més, davant de tanta magnificència? Doncs, Wagner! Aquella música extraordinària sonava a gran potència. Vàrem quedar extasiats: les cabelleres rosses al vent, els ulls blaus, túniques vermelles i cavalls de blanques crineres. Que deliciosos els prats de Valquíries amb ales de vent i de núvols.

Maria Ortas

FLOR DE NIT

La Flor de Nit viu en un jardí en companyia d’altres flors, totes elles de color rosat. Al vespre amb la llum dels fanals es desperta. A diferència de les altres flors del jardí, no té cap color, ni fa olor i només es pot veure amb els ulls de la nit.
Ara bé, quan la lluna s’hi fixa decideix donar-li a cada un dels seus pètals un color i una olor diferent. Colors d’una gran bellesa i perfums que no es poden comparar amb cap altra. Ella sap que és diferent i se’n sent cofoia, gaudeix molt quan els vianants nocturns, sota la llum de la lluna, queden embadalits.
Tot d’una, a la matinada se’n va, però ella sap que a l’endemà, si la lluna li pica l’ullet, tornarà a ser l’estrella de la nit del jardí.

Rosa M. Soler

LA FLOR DE LA IL·LUSIÓ

A Montserrat, pel camí de Sant Jeroni, em vaig aturar uns instants per omplir-me d'aquell silenci tan difícil de percebre en altres llocs. De cop em va desconcertar un brunzit estrany, vaig furgar entre uns matolls i allà va aparèixer amb tota la seva grandària. Feia temps que aquella flor havia desaparegut del meu jardí i ara de cop la tenia al meu davant i em demanava que l'agafés, però..., com?
Aleshores se'm va acostar una nena amb careta d'àngel, es va ajupir, la va collir i me la va donar: "jo ja la tinc... aquesta és per vostè".
De seguida la vaig tornar a plantar al meu jardí, i avui torna a lluir més bonica i més ferma encara. El seu nom és Il·lusió. És la Flor de la Il·lusió.

En conservo unes quantes llavors perquè si un dia algú la perd la pugui tornar a plantar.


Jossie Casanovas

LA FLOR DEL BORRISSOL D'ÀNGEL

El vent es va endur la Flor del Borrissol d'àngel. No va arrelar a la terra perquè era més àngel que borrissol i havia de volar pel cel claríssim per vetllar amb les seves ales imperceptibles pels qui la van estimar. Petites llavors que aneu escampant bondat, menuts borrissols que tot seguit es desfan.

Els qui van acollir la llavor amb l'esperança que germinés, ferms amb estimació i més units amb l’experiència en plantaran una altra que sigui més borrissol i no tan àngel i que arreli en terra ferma.

Marina Llorca

LA FLOR OBLIDADA

La Flor Oblidada té la tija prima, les fulles petites, és d'un blau suau, i, tot i que aparentment és feble, aguanta bé les tempestes de la vida.

La Flor Oblidada no gaudeix prou de la seva existència perquè es preocupa i pateix massa pel caragol amençat per la garsa, pel cuc de terra que així que treu el cap pot ser engolit pel porc senglar. I també perquè vol complaure aquell grup d'excursionistes i intenta oferir la millor imatge dels pètals i de l'aroma que desprèn per fer-los feliços ni que sigui un instant, encara que els pistils plorin pel caragol o pel cuc.

Però, què faríem sense tu? Qui acompanyaria amb el batec de la mare-terra els petits éssers del bosc que estan en perill? Qui regalaria un moment de glòria als caminants? Flor Oblidada, la flor més coratjosa, la més tendra, acompanya'ns sempre.

M. Dolors Yelamos

LA FLOR DELS MIL ULLS

La Flor dels Mil ulls surt als marges de les rieres que ja oloren el mar. La planta és tota ella una mica maldestre i desmanegada. Les flors obertes tot l'any, això sí, només quan hi ha claror, voldrien no perdre-se'n ni una. Són blanques, un nucli fosc, pètals fins com pestanyes i miren lluny, enfoquen buscant diferències, tafanegen, s’esgarrifen, voldrien plorar cap enfora, de vegades jutgen amb severitat, busquen, i potser ni s'adonen del petó o de les pessigolles que li fa la papallona –vidacurta- o de com exagerava l’amic quan la va batejar.

Montse Maresma

LA FLOR DE TARDOR

La Flor de Tardor resta arraulida en el seu amagatall fins que a la tardor, quan el sotabosc llueix com un brocat de grocs, taronges i vermells, un tènue raig de sol, tot escolant-se pel mig dels arbres, la desvetlla. La tija forta però dúctil es recargola traient-se la mandra, i esberlant la terra humida travessa el gruix de fulles que li fan de sostre. La poncella, en eixir, tasta una alenada fresca alhora que obre els pètals de tonalitats violàcies, deixant al descobert la corol·la daurada. Coneixedora de la seva impermanència gaudeix del que té a l’abast: la rosada que la remulla a l’albada, el pessigolleig dels insectes, les aromes de plantes i bolets, la brisa que l’acaricia… Però no tot és gaudi. Hi ha perills al bosc i quan els ensuma es replega fins que s’esvaeixen. Passen els dies i un matí en despertar sap que la fi s’acosta perquè arriba l’hivern. Té la certesa que renaixerà.

Isabel de Diego

LA FLOR INDECISA

Hi ha una flor d’un color rosa pàl·lid, tirant a beix que pul·lula pel bosc. S’anomena flor Indecisa, perquè no se sap ben bé de quina mena de color és, tampoc no se sap exactament on es troba, ni quina aroma fa, però que és, sens dubte, una més entre totes les meravelles de la natura. Te la trobes quan menys t’ho esperes, mig amagadeta entre bardisses i matolls. Ja sé que no s’ha de fer, però en vaig arrencar una de soca arrel per plantar-la en un bonic test a la meva terrassa, però, ai, no hi va arrelar i és que no es pot arrencar res ni ningú del seu entorn natural. Ni tan sols la flor que no sap ben bé d’on és i on va, la Flor Indecisa.

Núria Fusté

LA FLOR DEL SOL

La Flor del Sol és groga, però la tija, alta i esvelta, no és pas verda, és d’un blau intens. La Flor del Sol creix als terrats del barri de la Ribera amb la companyia de les flors del Sol dels altres terrats de l’entorn. Gaudeix amb fermesa dels raigs transparents, grocs i vermells, però pateix i acota el cap quan els núvols, la pluja i la nit cobreixen el cel. Quan el dia es desperta i les sagetes lluminoses omplen el cel, la Flor del sol desvetlla els seus pètals esponerosos. Aleshores sap reflectir les espurnes del sol com mirallets que envia a la llenca de mar que divisa des del terrat. Cada dia agraeix l’escalf de l’astre del dia i resisteix amb força, dia rere dia, el temps i la vida.

Pepita Bernaus

LA FLOR DE LA MAMA

Creix on tu la posis perquè és de mena pacient i assossegada, és una planta plena de seny, que va fent sense molestar, amable i generosa. Tot li agrada: si la poses al sol hi està contenta però a l’ombra també; en té prou amb l’aigua de la pluja però si la regues creix més. Si la poses a dintre de casa no s’enfada només puja més espigada perquè busca la claror. Fa molta companyia. Com que no li agrada fer-se veure, té una mica de mimetisme, no gaire. Som amigues de tota la vida, encara que no li sé el nom, la meva àvia en deia “La flor de la mama”, ja era de la meva besàvia i el meu fill en té a casa seva i el meu net també se l´estima i ja sap que és de la família.

Anna Moya                                       

UN MANTELL DE FLORS

Mantell de flors a la primavera
diferents colors, diferents olors,
cada flor al seu lloc, simfonia de colors,
grocs, blancs, liles, roses....
Tot a punt per a la mà d'un pintor o una oda de poeta.
Trèmula rosella en mig de les espigues.
Poderós gira-sol buscant la llum.
Lliri blau prop de la mar
bellesa i tendresa blava.

Carme Corominas

LA FLOR DE LA GERRA DE CERVESA

La flor de la Gerra de cervesa està plantada al mig de la terrassa. Descansa sobre la taula i espera el moment en què jo m’assegui al seu costat i obri el llibre, gran excusa per estar-me amb ella. M´envia reflexos temptadors. És rossa com el blat i com la civada, i té una cabellera blanca que l’afavoreix molt. És una flor que 

m´acompanya a l´ombra, quan el sol crema, la seva fredor fa molt més suportable el pas de la calor. Poc a poc anirà fent-se més petita a mesura que el pas del temps i la meva set la vagin esgotant.

Manuel Nacenta

LA FLOR AIROSA

La flor Airosa té una majestuositat desbordant tot i que la tija no és gaire alta. Només s'obre de dia. Durant la celístia es tanca, tot esperant el sol ixent del matí perquè és amant de la lluminositat i no li agrada la foscor. La podem trobar a les muntanyes a partir dels mil metres. Li agrada jugar amb les seves veïnes entre aquell aire fresc. Té poca varietat de color, però molta intensitat. Les fulles força grans, semblen uns ulls amb les pestanyes rinxolades. I és que, de dalt estant, a més de mil metres, diries que té uns grans ulls per gaudir de l’espectacle de l'alta natura.

Lali Batlle

LA FLOR DE L'OU FERRAT I DE LA SOBRASSADA

El net de la Berta havia tornat d’una passejada pel camp amb el seu pare.
-Àvia, t’estimo – i li havia donat una flor, amb la forma d’un gira-sol d’un color no color, entre un gris d’ala de mosca i torrat cremat.
-Però que maco que ets!! Li va dir rient i menjant-se’l a petons.
-La posarem amb aigua en aquest gerret , sobre la taula de la cuina – li va dir.
L’endemà era dissabte, el dia de la setmana que la Berta es menjava un ou ferrat amb sobrassada per esmorzar. Va parar la taula de la cuina amb unes estovalles individuals i va mirar la flor, era ben lletja, malgrat haver-li regalat el seu net, després la llençaria.
L’ou li agradava fet amb l’oli ben calent, el rovell cru, per poder sucar-hi pa, la clara ben feta i envoltada de punxes. La sobrassada damunt el rovell. El pa una mica torrat i el diari del dia anterior sobre la taula per fer el sudoku. Llapis i goma d’esborrar.
Amb el pa a la mà, preparada per començar i alhora mirant-se el sudoku, va sentir un sorellet quasi imperceptible, com quan l’aigua se’n va per l’aigüera. No en va fer cas. En aixecar el cap va veure que la flor sense color, lluïa cofoia un groc llampant amb puntets rogencs , fins i tot li va semblar que li somreia... Era la flor de l’ou ferrat i de la sobrassada. El regal del seu net!

Lydia Pérez

LA FLOR DELS SOMRIURES

La naixença de la Flor dels somriures no ha estat fàcil: floreix enmig d’abruptes penya-segats, en llocs on el rocam n’és rei i senyor; allí ha forjat el seu ésser. Malgrat la duresa dels seus orígens, la flor no ha perdut bellesa ni exquisitat, ans el contrari, exterioritzant aquestes qualitats, amoroseix els espadats. Combina la delicadesa i la finor del lliri blau amb la força i vigor de l’orella d’os, tan arrapada a la roca. La seva aparença és tímida, poc agressiva, però amaga una gran fermesa. Té la bona qualitat de no destacar ella sola i d’embellir tota la raconada on floreix.
Per això l’han anomenada “la Flor dels somriures”. Si fos una persona es diria Muriel Casals

Jaume Roig

LA FLOR DEL SUTCAC

Em dic Sutcac i sóc família d’una espècie molt antiga i variada. Sembla que els Deus no m’han afavorit gaire, però tinc un gran do. Aparento ser esquerpa perquè no deixo que se m’atansin gaire. Les punxes afilades són les meves armes per sobreviure, ja que per la meva condició m’adapto fàcilment a qualsevol terra, sigui àrida o humida, a sol o a serena. Ara visc en un balcó. La meva bellesa no apareix sempre, pot trigar anys a sortir, per això em tenen en un racó amb l’esperança d’allò que florirà. No faig olor no tinc colors, el físic és feixuc tot i que exòtic, però de vegades molest. Ara bé, quan arriba l’espectacular moment màgic faig un esclat de colors tan formós que has d’estar amb els ulls oberts per veure néixer una meravella de la natura, que com que és tan bella és efímera.

Carme Ramon

LA FLOR DE MAR

La flor de Mar treu el cap i se’n torna endins. S’enfonsa formant ones molt ben sincronitzades, passejant la seva elegància per damunt de l’aigua. La gent se la mira bocabadada en veure com juga amb les seves companyes corrent, xiulant i giravoltant. A estones s’endinsa per buscar aliments i surt feliç, ben tipa. És grisa, lluent, gran, estilitzada i amant de la companyia. En arribar el vespre s’amaga dins la foscor de l’aigua fins a la matinada. És una flor esplèndida, dolça i alegre que amb la llum del sol i la claror del cel resplendeix damunt del mar.

Clara Puyal

LA FLOR BLAVA

A l’estiu, amb en Ferran anem cada dia a veure peixos a les roques de Sant Antoni. Fa molts anys que s’hi va estavellar un vaixell, ara la ferralla està coberta d’algues. Per això és el paradís dels peixos i el nostre lloc secret.
Un dia d’aquest estiu, entremig de les garoines i de les llises, vam veure una flor de color blau. Amb els ulls ampliats per les ulleres ens vam preguntar: “Com diantre ha nascut una flor a dins el mar? Els peixos també estaven estorats giravoltant a l’entorn de la flor. I la flor Blava? La flor també es preguntava: “Quin és aquest lloc tan meravellós, d’on han sortit aquestes criatures tan divertides?”.
Hi vàrem tornar l’endemà i l’altre, i sempre hi era. Segur que li va agradar aquest lloc tant com a nosaltres i s’hi va quedar.

Anna de Puig

LA FLOR DE BOIXETS

La flor de Boixets es va creant dia a dia amb vius colors: gris perla, marró, verd festuc i, entre aquests acolorits pètals, es formen estams amb els seus filaments; blancs els uns i de color de groc ginesta els altres. Es mostren com a línies verticals ondulades tot formant, amb els virolats pètals, la corol·la d'aquesta allargada flor que creix entre els meus dits. La flor es desclou amb el moviment dels fils de colors que s'entrecreuen en el seu naixement. Mentrestant se sent la suau i continuada remor de boixets que va teixint la meva flor de Boixets.

Anna Teruel

LA FLOR DE L'ESPERANÇA o SPES FLOS

La flor de l'Esperança, o com dirien els botànics, spes flor, té formes arrodonides, senyal claríssim del seu seny. El color dels pètals és vermell; el dels estams, verd maragda i les seves fulles ovalades també són de verd intens.

I tot d'una, potser perquè va néixer sota el signe de Bessons, el color dels estams empal·lideix i la tija mostra algunes espines. Però malgrat aquesta metamorfosi, el seny i la voluntat i la constància i l'alè dels altres fan que recuperi la seva aparença original.

Paca Navarro

LA FLOR VERA

Aquella flor en tenia molts, de noms: Delícia, Amor-meu, Mirallet, Fètida, però el que més li agradava era VERA. Havia nascut amb un do i una maledicció, alhora: canviava d'olor en funció de qui l’ensumava. Que venia una nena: olor delicada de netedat i puresa. Que passava una dona gran: perfum fort i decidit, olor de llibertat i de saviesa. I quan s'apropava un indesitjable... Ai, ai, ai, no es podia contenir: caca de vaca que s'estenia.

I així vivia, Vera. Somreia i patia, amb si mateixa i amb les olors que exhalava.

Eliana Arruda

LA FLOR DE LLUNA PLENA

Necessita un espai obert, tant li val un prat o un sorral de platja com una plaça de poble o un jardí de ciutat. Només es desclou les nits de lluna plena. Ha tingut temps de fabricar-se una corol·la blanca, atapeïda, de pètals durs i còncaus, per reflectir millor la llum del pleniluni.

No fa olor, no li cal, perquè les abelles ja fa estona que dormen quan ella surt de la terra. Les nits ennuvolades cerca en va sa estimada, estira i bat els pètals com si cada pètal fos una ala. Llavors, l’òliba i el duc li fan costat i l’home llop li llança un bes.

Carmen Juan

LA FLOR D'ART

La que avui us presento pertany a un gènere que té com a característica més extraordinària oferir una policromia absoluta, gairebé infinita.

Se'ns mostra en multitud d'espècies que tenen en comú aquella extensa gamma cromàtica. Una àmplia varietat de colors que, ornamentant tota mena de formes, d'actituds i de situacions, afavoreixen la bellesa de la flor i enalteixen la de la natura. I sense cap pudor la posen a l'abast dels embadalits admiradors, en una enorme quantitat d'ubicacions distribuïdes per tot el món.

Solen ser llocs selectes com: museus, palaus, esglésies, sales d'exposicions, etc. Si bé, els més afortunats, ai las!, les tenen també a casa seva pel seu gaudi particular. S'anomena: Flor d'Art. La meva preferida du el nom específic de: Marguerite.

Ramon Aromí

LA FLOR BLAVA DE LA VALL DE NÚRIA

La flor Blava de la Vall de Núria, petita i estirada, ben tibada per l´aire pur i sa de la muntanya, pels ideals tan alts com els cims, per les il·lusions voladores com les abelles que xuclen el seu pol·len.

Flor blava de la Vall de Núria petita i estirada, quan vingui la neu et voldrà tapar, ensorrar, aniquilar, però no et rendeixis, treu el cap en forma de bolet i reneix com un nou dia. Quan vingui la primavera tota la Vall serà coberta de la flor Blava de la Vall de Núria.

Núria Sas

LA FLOR DE L'ALBADA

És una flor blanca amb forma d'ocell. Amb la foscor de la nit s'arrauleix tremolosa i esporuguida i alhora amb el seu blanc vestit s'enrotlla sobre sí mateixa com fa el petit porquet o cuquet de Sant Antoni que acaba convertint-se en una boleta.

A mesura que apunta el dia i comencen a albirar-se a l'horitzó aquelles pinzellades rogenques que avisen de la imminent sortida del sol, només llavors, la flor de l'Albada, desplega les seves precioses ales i es mostra esplendorosa, alegre, eufòrica, segura de si mateixa. La tija es redreça i la seva corol·la es gira buscant delerosa la incipient claror del dia.

Magda Simon Parés

LA FLOR DE GEBRE

La flor de Gebre té l’aspecte d’un borralló de neu gebrat, és blanca i petita, quasi transparent però forta. És molt rara de veure, mimètica i delicada surt de nit a la neu, en llocs tranquils i solitaris. Esquiva i tímida, quan arriba la primera claror del dia es desfà lentament i desapareix sense deixar cap rastre. Penses que ha sigut una imatge il·lusòria, una creació de la teva imaginació però la tornaràs a veure qualsevol nit nevada.

Laura Trovo

LA FLOR MATINERA

És difícil de veure la flor Matinera desclosa però se la pot descobrir a les boscúries de pins blancs quan s’espargeix la boira. Creix molt amagada entremig de les garrigues, però si us hi fixeu bé, us meravellareu amb la blavor dels seus pètals. A voltes, la pluja la ruixa i el vent li porta la veu dels pastors quan guien el ramat. I si vosaltres l’acaroneu amb la mirada, l’endemà s’obrirà ufanosa perquè és agraïda. A l’hora baixa clou els pètals i l’atzur esdevé molt tènue.

Jose Estremera

LA FLOR CADAQUESENCA

La flor Cadaquesenca és una flor molt estranya. No n’hi ha gaires i costa trobar-la, però quan la descobreixes t'enamora. Neix en llocs arrecerats, a prop de la mar. Li costa sortir, però quan ho fa el seu geni esclata com un volcà i fa balandrejar tot el que creix al seu voltant. Li dura poc, desprès torna la calma. Les seves fulles tenen uns piquets blavosos com ullets i ho mira tot amb interès i curiositat. És una flor fidel, pots confiar-hi, no et decebrà. És resistent, aguanta la tramuntana i el ponent i sembla tranquil·la, tot i que no ho és.

Isabel Seriñana

LA FLOR AFABLE

Fa molt de temps, vaig tenir una veïna encisadora, que m’ensenyava les cançons de natura que ella havia après a la coral de la UEC. Cantàvem a dues veus, ella soprano i jo contralt. Ho fèiem enmig de cassoles, mentre ella preparava el dinar per a la família. Mai no he oblidat la gentilesa de la Flor Afable.

La Flor Afable
agradosa perfuma
tot el que canta.
Les aromes que neixen
m'acaronen la galta.

La Flor Afable,
té una veu que enamora,
dolça fal·lera!
La natura respira,
és un cant que allibera.

La Flor Afable,
generosa encomana
el goig de viure.
El seu so dóna calma
fa venir un somriure.

Francina Gili

LA FLOR DE LA FERRUGINA

Sóc la Ferrugina, una petita flor que li agrada viure a les altes muntanyes. Passo la major part de l’any amagada dins les tortuoses branques d’un arbust. Quan tot està ben nevat jugo amb les meves companyes corrent per dins les branques que ens protegeixen dels durs freds de l’hivern.

En arribar la primavera anem sortint molt lentament del cau amb noves forces per omplir d’olors i colors aquella feréstega natura. En el pic de l’estiu fem que les muntanyes es tornin roges amb la nostra florida.

Fede Sala

LA FLOR ARRAULIDA

En un raconet del pati, allà és on m’agrada brotar, arrupida de l’aire i de la pluja, on el sol escalfa més. Sóc la flor Arraulida, trec el cap a la primavera quan veig el sol. Sóc una flor petiteta i m’estic quieta al meu lloc, contemplant el gran esclat de la natura, en majúscules, al meu voltant. Amb la calor em sento lleugera i llueixo els meus millors colors. Soc pacient amb les formigues, marietes, abelles i abellots perquè són feliços com jo mateixa quan escalfa el sol. No m’agrada molestar ni fer nosa ni que em vegin tremolar per això quan el sol s’amaga em faig fonedissa fins la propera brotada.

Maria Eugènia Cuevas

LA FLOR DE LA MINOLA

La flor de la Minola va creixent en el tronc dels pins, va envaint d’arrels l’escorça. S’estira i s’allargassa així que rep sol i humitat, amb el fred o el vent es reclou i s’apaga.

Va vivint feliç, però així que arriba la primavera l’eruga barrinadora li planta cara i la Minola s’estarrufa amb els seus embolcalls de coloració viva i l’ataca amb el seu perfum.

Montserrat Vilà i Passola