Aquell capvespre de tardor estava cansada de tant caminar i em vaig aturar a seure arran d'un petit rierol, d'aquells que fan remolins després d'un dia de pluja. Allà vaig conèixer la flor d'Aigua. Desprenia el so de la simfonia aquàtica i no es cansava de giravoltar per no ofegar-se. Dansava tota alegre i mantenia el caparró ben dret al costat de les fulles que encatifaven el torrent. Un raig de sol de posta la va besar, la va pintar i va esclatar el color blau del cel i grana de ponent damunt dels pètals alats i airosos. Vaig tornar a casa amarada de música d'aigua i d'aroma de posta tardorenca.
Montserrat Visent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada