A Montserrat, pel camí de Sant Jeroni, em vaig aturar uns instants per omplir-me d'aquell silenci tan difícil de percebre en altres llocs. De cop em va desconcertar un brunzit estrany, vaig furgar entre uns matolls i allà va aparèixer amb tota la seva grandària. Feia temps que aquella flor havia desaparegut del meu jardí i ara de cop la tenia al meu davant i em demanava que l'agafés, però..., com?
Aleshores se'm va acostar una nena amb careta d'àngel, es va ajupir, la va collir i me la va donar: "jo ja la tinc... aquesta és per vostè".
De seguida la vaig tornar a plantar al meu jardí, i avui torna a lluir més bonica i més ferma encara. El seu nom és Il·lusió. És la Flor de la Il·lusió.
En conservo unes quantes llavors perquè si un dia algú la perd la pugui tornar a plantar.
Jossie Casanovas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada