La Flor de Tardor resta arraulida en el seu amagatall fins que a la tardor, quan el sotabosc llueix com un brocat de grocs, taronges i vermells, un tènue raig de sol, tot escolant-se pel mig dels arbres, la desvetlla. La tija forta però dúctil es recargola traient-se la mandra, i esberlant la terra humida travessa el gruix de fulles que li fan de sostre. La poncella, en eixir, tasta una alenada fresca alhora que obre els pètals de tonalitats violàcies, deixant al descobert la corol·la daurada. Coneixedora de la seva impermanència gaudeix del que té a l’abast: la rosada que la remulla a l’albada, el pessigolleig dels insectes, les aromes de plantes i bolets, la brisa que l’acaricia… Però no tot és gaudi. Hi ha perills al bosc i quan els ensuma es replega fins que s’esvaeixen. Passen els dies i un matí en despertar sap que la fi s’acosta perquè arriba l’hivern. Té la certesa que renaixerà.
Isabel de Diego
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada