La Flor dels Mil ulls surt als marges de les rieres que ja oloren el mar. La planta és tota ella una mica maldestre i desmanegada. Les flors obertes tot l'any, això sí, només quan hi ha claror, voldrien no perdre-se'n ni una. Són blanques, un nucli fosc, pètals fins com pestanyes i miren lluny, enfoquen buscant diferències, tafanegen, s’esgarrifen, voldrien plorar cap enfora, de vegades jutgen amb severitat, busquen, i potser ni s'adonen del petó o de les pessigolles que li fa la papallona –vidacurta- o de com exagerava l’amic quan la va batejar.
Montse Maresma
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada