Una gran onada d’escuma surt a la platja, la mar s’està enfadant, no vol que surti de l’aigua la seva flor més preuada, és tan bonica, s’assembla a una caragola de reflexos daurats, blancs i roses. La tija és molt airosa, amb punxes de cargolins, es belluga amb tanta gràcia, que fa somiar a tothom qui la veu. La mar s’ha engelosit, no vol que se la mirin, no ho pot evitar, s’hi resisteix a veure-la sortir fora a la platja, creu, que quan la vegin, la gent li dirà paraules encisadores i l’enlluernaran, es sentirà tant afalagada, que ja no desitjarà tornar a dins la mar.
Maria Gil
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada