La flor de Capvespre reneix de les cendres com si tingués por del gris que l’esclafa, necessita el sol i l’aire i la calma i la remor del vent i la gota d’aigua que cau suaument. És petita flama que porta claror quan la nit és fosca. És com l’animeta que posa la gent per carrers i places per demostrar que mai no abandona aquells que han lluitat. És com una llàgrima, perla galta avall, una flor de lluna que busca l’espai, no és flama que esclata, és guspira de foc que atrau la mirada i a l’instant es fon. La flor de capvespre arrela per tot, als cims de muntanya, als fresquívols prats, a les valls lluminoses, als camps i a les ciutats.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada