Jo no seria mai cap d’aquelles ufanoses flors de grans pètals, de cap manera. En tot cas seria com les espurnes que llueixen als prats a la primavera o com les humils i oloroses de secà – el romaní, la farigola o l’espígol. M’inclino per una de petitona i semblant a la groga, senzilla i flairosa ginesta i que ornés com ella els vorals dels caminets solellosos. No tinc encara nom, però m’agradaria tant vestir les catifes florals del Corpus a Sitges, record d’infantesa, quan amb els avis les gaudia. O ser el pom que collien els pares a les passejades a Collserola. O el xicot que en feia un ram i quan el tenia ben lligat deia aquests versos de Joan Maragall:
“M’he girat cara al mar
m’he girat al mar de cara
que brillava com cristall
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.”
Montse Carreras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada